Tanquem per vacances!

Tot i que oficialment encara no estic de vacances, me les prenc del meu bloc, que és de les poques coses que decideixo jo sola amb mi.
Per tant, us deixo amb imatges que fan vacances! Que us provin molt i que torneu amb les piles carregades!

Apriorismes estúpids (5): "Jo faig crítica televisiva", per Ferran Monegal

Us deixo, per si a algú li interessa, el correu que li he enviat al Monegal, de BTV, i que segur que no llegirà en públic...
Si algú s'apunta a denunciar aquest farsant, almenys farem pinya. No em prenc la molèstia ni de penjar-ne una foto....

"Benvolgut senyor Monegal, o bé els seus i les seves ajudants,

els vull fer arribar la meva queixa en relació al seu programa. Vostè o vostès diuen que el fan és crítica televisiva, però en realitat no fan res més que re-ensenyar de nou totes les misèries que passen a la televisió. El crim de les nenes d'Alcàsser reproduït del programa de l'Albert Castillón, els nens que n'apallissen un altre i ho han gravat pel mòbil, els pares que han estat humiliats...

Avui mateix, sota el paraigua de denunciar els 9 minuts que Cuatro va passar ensenyant la mort d'un noi a Pamplona, en els Sanfermines, ens els ha passat, íntegres, perquè si algú no els havia vist, els pogués veure. I denunciava que Cuatro feia pornografia amb la mort del noi? Què se suposa que feia vostè? I amb la mare? Si Antena3 havia estat miserable ensenyant el dolor de la mare, vostè s'hi ha abonat, també.

Però el que em sembla ja més lamentable és que vostè es vulgui fer ressò de la detenció de Sergi Vicente a Urumchi quan estava cobrint les manifestacions de uigurs en protesta contra la violència han (ètnies xineses que estan en conflicte per diversos motius, entre els quals moviments independentistes, protestes de discriminació religiosa, problemes econòmics, persecucions contra els uigurs que han passat de ser més del 70% de la població a ser només el 30%, entre d'altres...), digui que l'han detingut per alguna cosa que vostè ni sap ni, literalment, "li interessa"... Potser és que la notícia no era prou escabrosa, prou sagnant, no hi havia prou misèria, no hi havia la Merceditas Milà ni la "ratomàquia" que tant li agrada?

Benvolgut senyor Monegal, em sembla que fa trampes i que ens intenta fer passar bou per bèstia grossa. I no és la primera vegada que ho crec, però aquest cop em sembla ja tan escandalós que li faig arribar la meva queixa, que segur que no llegirà en públic.

Ben cordialment"

Apriorismes estúpids (4): quan hi ha crisi, no s'ha de fer Festa Major

Cada dia, a les pàgines dels nostres il·lustres mitjans de comunicació escrita, ja sigui en paper o al web, podem trobar cartes de ciutadans i ciutadanes, que de forma més o menys anònima, expliquen a la ciutadania que és una vergonya que es facin festes majors arreu del país, tenint en compte que estem en crisi.
Amb això, suposo, deuen voler dir que és llençar els diners programar actes lúdico-festius, quan hauríem d'agafar tots els dinerets i dedicar-los a donar subvencions, ajuts i altres a la gent que s'ha quedat sense feina.
Un moment, si us plau. Pensem.
Les administracions públiques ja dediquen una bona part dels seus recursos a donar protecció a la gent que es troba en situacions crítiques. L'Estat del benestar ens garanteix a totes i tots una protecció suficient, tot i que en alguns casos (i sempre n'hi ha de més extrems) en què la protecció falla. A casa nostra, pràcticament ningú es mor de gana. Pràcticament ningú es mor de malalties curables (i dic curables, no de malalties estranyes, no de malalties terminals i no de vellesa). A casa nostra, pràcticament ningú es troba dormint al ras. Les escoles i la sanitat són gratuïtes i per a tothom. Això no vol dir que tothom pugui accedir a tot, evidentment.
Ens hem acostumat, i ha estat un gran error per part dels ciutadans i ciutadanes i sobretot per part de les administracions, a que quan tenim el més mínim problema algú (diga-li administració, diga-li crèdit bancari) vingui i ens tregui les castanyes del foc. Ens hem acostumat a viure per sobre de les nostres possibilitats. Ens hem acostumat a ser uns irresponsables consumats, a creure que ho teníem tot sense haver d'esforçar-nos-hi ni una mica. Ens hem acostumat a sentir que per què cal esforçar-se a l'escola si total passes de curs igualment i a la construcció sempre hi ha feina. Ens hem habituat a sentir que estalviar era de vells i que cal viure la vida al màxim i que sempre hi ha un crèdit esperant-nos, per poder seguir gastant.
I ara, que arriben les vaques flaques, au, tots a córrer. La xarxa ja està teixida. Hi ha pocs, poquíssims forats. La immensa majoria hem caigut, sí, però no ens l'hem fotuda del tot. Estem trampejant.
I les Festes Majors són una manera de trampejar. D'oferir oci i lleure i cultura. D'oferir serveis que també són imprescindibles. De permetre conèixer castellers, timbalers, gegants, capgrossos, festes d'aigua, concerts, rutes culturals, espais oberts que normalment estan tancats. De portar als pobles i ciutats una mica d'aire fresc que ens permeti respirar. De tornar a trobar els veïns i les veïnes en situacions relaxades i no pegant-nos per un lloc a l'autobús perquè arribem tard a la feina.


Les Festes Majors són una despesa imprescindible per als pobles i ciutats. Es poden reduir actes que no beneficien el conjunt de la ciutadania, d'acord. Es poden retallar pressupostos públics i demanar a les entitats i a la població que des de la seva iniciativa privada (si és que després de tants anys d'abúlia encara els en queda) col·laborin, organitzin i participin. Es poden portar grups menys coneguts i que redueixin una mica la despesa. Es poden buscar fórmules per a fer-ho una miqueta més barat. Però no es poden eliminar. A part que és una part de la cultura de cada poble i ciutat que és un valor innegable, a més ofereixen a la gent que no s'ho pot pagar habitualment l'accés a l'oci i a la diversió.
Ara, es pot estudiar si cal una festa major per barri o si és millor anar sumant esforços i fer una sola i xula Festa Major.

Café Budapest, Alfonso Zapico

Còmic, novel·la gràfica, historieta per a adults,... Hi ha un munt de paraules per a definir els llibres o les històries que s'expliquen a través de dibuixos.
Particularment prefereixo el terme còmic, perquè per a mi no té cap mena de connotació negativa ni infantil. Trobo que el còmic és una forma més de literatura, que permet unes llicències que la resta de formats no permet.
Café Budapest, d'Alfonso Zapico, és un còmic en què, a través d'uns dibuixos que a mi m'han semblat bonics, explica la creació de l'estat d'Israel, vista des del punt de vista de diferents personatges.
El protagonista, Yechezkel Damjanich, és un noi jueu jove, que toca el violí. Viu amb la seva mare, supervivent del camp de concentració de Birkenau, a Budapest el 1947. El seu oncle va marxar a Palestina fa anys i va obrir el Cafè Budapest a la vora de la ciutat vella de Jerusalem. En el Cafè s'hi troben àrabs, jueus, anglesos, canadencs... i tots ells comparteixen espai i intercanvien opinions en els moments convulsos de la fi del protectorat britànic a Palestina i la creació de l'estat d'Israel.
Hi ha gent que forma part de l'Irgun, gent que lluita del costat dels àrabs, occidentals que no volen responsabilitats i d'altres que s'allisten a la Haganà; s'explica els posicionaments dels països a Nacions Unides, i els pactes i traïcions que van fer.
Paral·lelament en Chaskel, que és com li diu el seu oncle, veu com la seva mare es deixa morir, sense ser capaç de superar el camp de concentració i la pena d'haver perdut el seu marit (esborronadora la història que explica); s'enamora; creix i pren les seves decisions.
En resum, un bon llibre, que val molt la pena.
Gràcies, Lluki, per haver-me'l deixat!

Mighty Toxic Boy

La calor em destrossa. No em deixa dormir, perdo la gana, no vull fer res. Tinc la sensació constant que el cervell se'm desfà com un trist Frigodedo al sol i que em regalima per les orelles (que tampoc no crec que es noti massa si es compara amb la normalitat de l'hivern...).
En resum, que com que sóc incapaç de bastir més de cinc línies coherents, faig post-cançó, que sempre queda "apanyat" i digne. I de passada, li faig propaganda a un grup que avui m'han fet conèixer via myspace i que m'han agradat.

Apa, a disfrutar-lo (o no)!