diumenge, de maig 31, 2009

Operació bikini

Com cada any, arriba l'operació bikini.
I com cada any, a més de menjar menys i més sa (més verdures, més planxa, menys crumpets amb nocilla, més gaspatxo, menys calamars farcits, més entrepans de pa integral, menys pollastre amb samfaina...) també s'incrementa el nombre de visites al gimnàs municipal que pago religiosament cada mes.
Els gestors de l'equipament esportiu municipal (que és el nom oficial del meu gimnàs municipal) tenen la simpatia de canviar-nos l'horari cada trimestre, de manera que les classes que t'anaven bé d'horari i els professors que et queien bé van a petar a les 12 del migdia perquè els avis jubilats i els aturats puguin fer condicionament físic amb comoditat. A les 8 del vespre ens deixen classes tan apassionants com: bodypump, steps, spinning i altres entrenaments salvatges.
Dissabte al matí solien fer una classe per a totes aquelles que som unes pringades i currem durant la setmana en feines amb horaris fixos. Es tractava de classes on la majoria érem dones d'entre 25 i 40 que l'única cosa que volem és que no ens caiguin les carns abans d'hora, després d'estar assegudes al davant d'una pantalla d'ordinador una mitjana de 8 hores al dia.
Doncs ara, no. Ara, la classe de dissabte al matí és un entrenament militar per a marines que no han pogut aprovar l'examen d'ingrés a l'exèrcit dels Estats Units per falta de forma física.
El professor (una barreja de sàdic i psicòpata) vol que siguem així:


I en canvi nosaltres voldríem ser així:

Des d'aquest humil bloc, proposo als de l'equipament municipal que de cara a l'any vinent, el tercer trimestre es deixin de pijades i posin en un horari decent una classe que es digui: Operació Bikini. I que la programin diàriament, que si no no hi cabem, a la sala!

diumenge, de maig 24, 2009

Petites preguntes quotidianes: per què ens fem trampes al solitari?

Per què sempre se m'acaba el Colacao i trigo setmanes a aconseguir comprar-ne un pot nou?
Per que Zapatero s'atreveix a prometre ajudes per a la compra d'automòbils amb diners que no són seus?
Per què el Govern de Catalunya en lloc de dir que ja saben amb què s'han de gastar la seva pasta, responen que "bueno, que vale, que si el ZP diu cotxes, seran cotxes"?
Per què sembla que ningú no recordi que els diners són finits i que si paguem ajudes a la compra de cotxes potser no podrem pagar metges, mestres, pensions, obres públiques, beques de menjador, ... entre d'altres?
Per què les propostes que fa el govern ZP són un còpia dolenta i barata de totes les polítiques que fan altres estats, però sense haver-les estudiat com déu mana abans?
Per què es vol que la gent compri molts cotxes i alhora es redueixen les places d'aparcament en superfície i es puja el preu de la benzina?
Per què no es donen ajudes directes a altres sectors de l'economia, que donen feina a molta més gent que el sector de l'automòbil: botigues, restaurants, centres de bellesa, llibreries, ...?
Per què la gent ens ho mirem i ens pensem que s'han tornat tots bojos?
Per què la campanya Dona de Caixa Catalunya atribueix a les dones els comptes i crèdits noces i els comptes despeses compartides, si el 90% de les dones es casa i conviu amb homes? Per què a ells no se'ls ofereix?
Per què en lloc de semblar la resposta a una necessitat femenina, el que fa és perpetuar la doble jornada laboral, la de casa i la de fora de casa, de les dones?
Per què el Gerard Piqué, nascut a Catalunya i del Barça de tota la vida, quan li donen el micro per celebrar la Lliga i la Copa, es posa a cridar "Campeones, campeones", quan totes les paraules anteriors les ha dites en català?
Per què ens diuen que la inflació ha caigut per sota l'1% i que estem en perill de deflació i en canvi quan vaig al súper veig que tots els productes de primera necessitat, i els de segona, també, han pujat de preu?
Per què han incorporat la cirurgia estètica i els viatges d'avió en la cistella de l'IPC, viciant així qualsevol increment real dels preus dels productes necessaris?
Per què quan demano un tallat amb la llet natural consideren que ja n'hi ha prou amb portar-me'l amb la llet rebullida però un pèl més freda perquè no me la tornen a escalfar?
Per què quan demano un cafè em pregunten si el vull sol, si és evident que és un cafè, que si no l'hauria demanat amb gel, amb llet o tallat?
Per què Endesa m'envia una carta dient-me que, per llei, està obligada a donar-me alternatives de proveïdores d'electricitat i m'adjunta una factura de 9 euros, quan habitualment me les envia de més de 70 euros?
Per què les eleccions europees passaran sense pena ni glòria, quan resulta que és a Europa on es decideixen algunes de les coses més importants de la nostra existència, com el preu d'internet i la telefonia mòbil?
Per què segueixo fumant, tot i saber que m'estic fent malbé la salut i el meu pare va morir d'un càncer de pulmó per fumar?
Per què quan dius que és evident que quan fas el sopar el fas per tothom de casa et miren amb cara de "tu ets ximple, també se'l pot fer ell"?
Per què es miren el meu company amb cara de "ets un pringat!" quan ell diu que quan plega la roba plega la de tothom (és a dir, la dels dos)?
Per què els de Cillit Bang pretenen vendre'm un producte de neteja meravellós que treu la merda incrustada de quatre mesos i se suposa que hauria d'estar més que contenta, quan a casa meva i a la de tothom normal, es fa la neteja diàriament o bé, a tot estirar, un cop a la setmana?
Per què els Kellog's no caduquen fins al cap d'un any però s'estoven de seguida?
Per què les marques et diuen que no consumeixis productes de marca blanca però alhora moltes d'elles produeixen per a marques blanques?
Per què el Tour de França ha de passar per davant de casa meva DUES vegades i no em puc ni queixar?
Per què haig d'acceptar que em diguin que haig de fer les paus amb l'emprovador reduint la meva cintura i les meves cames, en lloc de fer-la comprant-me una talla més de roba?
Per què les talles, malgrat l'estudi que la Salgado va pagar a vés a saber qui per a unificar-les, segueixen sent dispars i una talla 42 a Mango equival a una talla 32 a H&M?
Per què no em puc fer gran i haig de ser sempre jove, sense arrugues, sense canes, sense ulleres sota els ulls?
Per què quan estic malalta, en lloc de ser intel·ligent i quedar-me al llit, em xuto de Frenadols i me'n vaig a la feina, per encomanar a tothom, ser poc productiva i allargar innecessàriament el refredat?
Per què no hi ha ni un mitjà de comunicació que sigui llegible, escoltable o mirable, sense avorrir-te, tenir basques o agafar un rebot espectacular?
Per què em plantejo totes aquestes estupideses mentre em dutxo a les 7 del matí i les escric en un bloc un diumenge al matí?
Per què m'agrada tant aquesta cançó?


diumenge, de maig 17, 2009

El silenci dels claustres, Alicia Giménez Bartlett

Després de tenir un excés de feina durant uns quants dies (de la feina que es cobra i de la que no; de la que et paguen per fer i de la que cobres si no la fas en forma d'escarbats i roba bruta... professioanl i domèstica, en definitiva)durant els quals no he tingut temps d'escriure ni una sola ratlla digna, avui, diumenge, intento reprendre l'hàbit d'escriure per plaer.

El silenci dels claustres, d'Alicia Giménez Bartlett, va ser una de les adquisions de Sant Jordi. Intento, sempre que puc, llegir les versions originals, però per dos motius aquest cop em vaig comprar la traducció. El primer d'ells és que per Sant Jordi només compro llibres en català; tinc la resta de l'any per comprar llibres en altres idiomes. El segon és que no havia llegit res d'ella abans i per tant no tinc cap mena de prejudici ni a favor ni en contra de la seva manera d'usar la llengua en castellà.
Per tant, vaig aprofitar que Destino l'havia editada en català i me la vaig comprar.
La veritat és que havia sentit a parlar tant de l'inspectora Petra Delicado que ja tenia una certa curiositat a veure si era tan gran com la descrivien. I la veritat és que té coses molt bones. Però també en té algunes de no tan bones i algunes d'agafades pels pèls.
Comencem per les bones: és una història original. Que segrestin la mòmia d'un beat del segle XV té la seva gràcia. Que un convent de monges sigui l'escenari principal del crim és curiós. Que reconegui la magnificiència del monestir de Poblet i la calma i la pau que s'hi respiren, així com la meravella de la seva construcció és fantàstic.

També com a bones té la descripció de la policia espanyola. Té gràcia que reconegui que els inspectors de policia espanyola es passen la meitat de la investigació al bar, bevent cerveses i whiskis. No sé què deu fer el cos dels Mossos d'Esquadra, tant insultats darrerament, però vaja, si la policia espanyola funciona així, sort que els han rellevat... Descriu un cos masclista, antic i caspós, tot i que ho vesteix de modernitat. És una inspectora, d'acord, però amb tots els tics d'un mascle que fa les coses PC.

Com a regulars, la investigació. És per una autèntica casualitat que troba la clau al misteri. I això no lliga. Dóna a entendre que el procediment que fan servir és rigorós i meticulós però alhora, seguint aquest procediment en un moment determinat una casualitat fa canviar tota la investigació i dóna la resposta correcta. Entenc que, en una investigació per assassinat o segrest la casualitat també ha d'existir, com la intuïció i la pràctica, però en aquest cas, massa, massa casual, massa agafat pels pèls.
També regular la descripció dels nens. Els nens són nens i es comporten com a tals, però vaja, no són bitxos estranys que tenen motivacions malèfiques. Només són nens.

I com a agafat pels pèls... Per què el fet que sigui una dona la investigadora, la Petra Delicado (està bé el joc de paraules del seu nom, s'ha de reconèixer), ens ha de fer llegir els seus dubtes existencials entre ser una bona policia i una bona madrastra? Per què, sistemàticament, ens trobem amb personatges femenins que volen ser justificats a través dels seus dubtes diguem-ne concialiadors? Per què els homes policies no tenen aquests problemes? Per què la resta de personatges, masculins en la seva major part, excepte les monges, no es plantegen si són uns bons pares, uns bons marits, uns bons el que sigui?
Per què omple pàgines i pàgines del seu sentiment de culpa que ofega a cops de whisky? Tot i això, la relació de parella està prou ben reflectida, ho haig de reconèixer.

Situa l'acció a Barcelona i la descriu, però comet errors importants.

Error 1:
Als districtes no hi ha regidors d'urbanisme, hi ha consellers o conselleres de districte que tenen temes assignats i aquests pobres consellers o conselleres no hi són pas tot el dia, perquè d'això no en mengen, només cobren dietes força miserables, tot i que s'hi deixen moltes hores després de les seves feines.

Error 2:
Per què incorpora una trama en la que deixa la burgesia catalana com un drap brut (així, en genèric, tota la burgesia catalana, com si fos un ésser únic, en lloc d'un grup heterogeni), i després aquesta trama queda tan mal resolta?

Error 3
: coneix Barcelona, però no tant com caldria per a poder intentar descriure-la amb tants pèls i senyals... És impossible alguna de les accions que descriu, perquè la mida dels carrers no ho permet...

En resum, m'ha agradat. Per ser el primer que llegeixo de la Giménez Bartlett no m'ha decebut. Però no correré a la llibreria a comprar-me el següent.
Em sembla que torno a estar en la meva fase molt crítica... Hauré de tornar a prendre'm vacances de novel·la negra i tornar al gènere fantàstic...